Calotxí caló (4)

Passejo pels carrers amb la vista baixa, mirant a terra. M’he deixat el mocador a casa i em sento incòmoda i observada, per això no faig cas d’aquella dona que em mira insistentment des de l’altra punta del carrer.

• xsst, Maria!

• Sarai?

• Ja no em coneixes, cosina?

Agafades de les mans ens mirem intensament. Ja no som nenes. Hem crescut i a mi el cor em parla com si fos ahir...

*****

Quina juerga. Tothom jalant, bevent i ballant. Havien vingut gitanos de Perpinyà, de Girona i fins i tot de Barcelona. I això que només la demanava, ja m’imaginava la boda... Ja es podien espavilar a trobar un bon local per poder enquibir tanta gent.

La Sarai havia fet dos vestits iguals: un de blanc per a ella i un de groc per a mi. Amb un cos de seda ple de pedreria i lluentons i una faldilla baixa, encaixada al maluc i cenyida fins a mitja cuixa, que acabava amb uns volants fins al tou de la cama que es movien suggestius a cada pas i s’enlairaven lleugers amb l’un dos rumbero. Ensenyàvem el melic i ens havíem posat, provocadores, un pírcing de mentida.

La mare estava guapíssima, amb els cabells negres deixats anar i un vestit vermell cenyídissim fins als genolls, que li ressaltava la pell bruna i brillant. El pare vestia una camisa vermella, per anar de conjunt amb la mare, i una corbata blanca de seda, com en Ramon. Feien goig.

En Ramon, també de blanc, ballava amb tothom. Feia temps que no el veia tant content i me n’alegrava, de debò. Darrerament sempre estava nerviós, malhumorat. En Javi em deia que l’havia vist amb uns molt manguis, que no li estranyaria gens que s’hagués ficat en drogues. No m’ho volia creure, però la veritat és que estava molt estrany.

Les gitanes velles seien tranquil·les en un costat del carrer. S’ho miraven tot somrient i de tant en tant renyaven algun xavarró que passava per allà corrent esvalotat i que gairebé les feia caure de la cadira.

El pare em mirava de reüll. Ja sabia per què. No li agradava el color groc, deia que portava mal fario. L’havia triat expressament, per empipar-lo. Feia setmanes d’aquella conversa que no havia anat com m’esperava.

********

• Tu et casaràs amb un gitano.
• No. Jo m’estimo el Javi.
• Et casaràs amb un gitano i no hi ha res més a parlar.
• Però per què, papa?
• Si ens comencem a barrejar s’acabaran els gitanos.
• Jo no deixaré de ser gitana perquè em casi amb un paio.
• Però els teus fills seran entreverats, s’haurà acabat la sang.
• Dada, ells seran tan gitanos com tu i com jo. Els ensenyaré els nostres costums, les nostres tradicions...
• No i no. Et casaràs amb un gitano de llei. I no em facis més de rabiar.

********

Vaig veure el Javi traient el nas per la cantonada. El meu papa també el va veure, però va dissimular. No volia escàndols aquell dia, era la festa d’en Ramon. M’hi vaig acostar intentant no cridar l’atenció i en Javi va treure la mà i em va estirar cap a ell. Rient ens en vam anar fins a un racó amagat, no em volia allunyar gaire, tampoc jo volia problemes aquell dia.

“Estàs que treus la respiració”, deia en Javi, “m’hauràs de fer el boca a boca...”, i feliç em deixava camelar entre els seus braços. Llavors, el vaig veure.

Baixava pel carrer al costat del Pirat, que anava comptant bitllets, mentre que en Ramon es guardava alguna cosa a la butxaca. Els nostres ulls es van trobar. Encès de ràbia es va acostar cap a nosaltres i li va endinyar un cop de puny a en Javi que el va fer rodolar per terra i a mi, em va estirar de mala manera pel braç i gairebé arrossegant-me entremig de la gentada em va fer caure davant del meu papa.

• Mira la teva xavorí! Pelant la pava amb el paio, un dia com avui! No et té cap respecte, l’hauries de fer fora, dada!

Aquell silenci que es va estendre com una boira emplomada el duc a la memòria. Tothom va callar. La mare plorava sense fer soroll agafada a la tia. La Sarai mirava espantada en Ramon. I el pare..., el pare em mirava amb els ulls humits de pena. I jo el mirava a ell incapaç de dir ni una sola paraula. Em vaig quedar muda.