dijous, 6 de gener del 2011

Calotxí caló (5)

Aquesta hora, com sempre, tenim aquí a la iaia Hermínia, la nostra xef particular.
  • Hola iaia, com està?
  • Contenta, Maria. Una setmana més i encara estic viva, què més vull?
  • Viva i guapíssima. Quina recepta ens porta, iaia?
  • El potatge de fonolls.
  • Quan vulgui, iaia, jo apunto.
  • Primer, tens que posar les mongetes en remull la nit abans. Tota una nit, fins l’endemà. Després, les coles i les poses en una cassola amb aigua, xoriço i el fonoll ben net i deixes que bulli a foc lent un parell d’horetes.
  • I ja està?
  • No. Espera. Mentre bull, tens que fer un sofregit amb pebrot verd i vermell, all i tomàquet i afegir-lo a la cassola. Quan vegis que les mongetes ja casi són fetes, tens que tirar-hi un grapat d’arròs i tapar ben tapada la cassola, perquè es faci bé.
  • Però bueno, iaia, que bo que ha d’estar això!
  • No n’has menjat mai, nena?
  • Sí, però fa molt de temps. Ja ni me’n recordo!
  • Jo te’n faig un dia.
  • Gràcies iaia, pues jo li poso la cançó que vulgui. Què li agradaria escoltar?
  • Ai, saps quina m’agrada molt? Aquella del corason partio, mira que és guapo, guapo el paio...
  • Iaia Hermínia, està tremenda!
  • Ai nena, sóc vella, però m’hi veig molt bé!
  • Gràcies per venir iaia, fins la setmana que ve.


Ens abracem amb tota la força de l’enyorança. Tanco els ulls i intento desprendre’m d’aquesta imatge que estic veient: la d’una Sarai totalment descuidada, deixada... Caminem agafades de la mà fins a la plaça i ens asseiem al banc. Una barreja d’emoció i de ràbia se m’ha instal·lat al coll. Amb prou feines aconsegueixo treure un fil de veu.
  • Sarai...
  • Tan mala pinta faig?
  • ...
  • A mi no m’enganyes, Maria.
  • La tia m’ha dit ...
  • ...que en Ramon m’ha deixat, sí.
  • Però...
  • Sis mesos, estic de sis mesos.
  • ...
  • ...
  • ...
  • T’escolto cada setmana, per la ràdio
  • Has de venir un dia, Sarai.
  • Ho has aconseguit, tens el teu programa.
  • He pagat un preu molt alt.
  • Mira’m bé, Maria, quin preu he pagat jo per no tenir res?
  • Què ha passat, cosina?
  • Em vaig casar amb el teu germà i al cap de poc em vaig quedar embarassada. Abans del tercer mes el vaig perdre i en Ramon em va avorrir. Deia que no servia, que estava podrida.
  • ...
  • Cada dia arribava més tard a casa i més col·locat, fins que un dia no vaig aguantar més i no el vaig deixar entrar. De tant en tant, arribava plorant, demanant-me perdó i el deixava passar, per llàstima, però a l’endemà tornava amb els seus lios. Quan va saber que estava embarassada va anar dient pel barri que el fill no era seu...
  • Quin fulero!
  • Em va fer fora de casa, vaig haver de tornar al queli dels meus pares.
  • Sarai, no sé què dir-te.
  • No diguis res.
  • ...
  • ...
  • ...
  • Maria, jo volia fer la meva roba, te’n recordes? Moda Romí, en lletres ben grosses.
  • Sí.
  • ...
  • Sarai...
  • Què?
  • Estic embarassada.

Ens quedem en aquell banc no sé quanta estona, agafades de la mà, callades, cadascuna absorta en la seva pena.
  • Mira, Maria, la tia.
La tia Emília ve cap a nosaltres amb pas lleuger. No s’ha tret el davantal ni canviat les sabatilles. Sembla enfadada i molt trista alhora. Duu la jaqueta i la bossa que m’he deixat a casa.
  • Té, Maria. El teu germà farà venir boja la teva mare. És millor que no tornis a casa. Jo la cuidaré, no et preocupis... Ho arreglarem, t’ho juro. Vés, Maria, vés-te’n a casa teva, amb el teu home.
L’abraço amb una pena tan gran al pit que gairebé no em deixa respirar. Després, em giro cap a la Sarai i també l’estrenyo entre els meus braços. Travesso la plaça sense mirar mentre em poso la jaqueta i em penjo la bossa.
Noto que hi ha alguna cosa a la butxaca. És un tros de paper masegat, reconstruït pacientment amb cel·lo. L’obro.
Maria,
Fa ja més de tres anys que vas marxar...
M’aturo de cop. La lletra és de la Sarai, però no són seves les paraules. Em giro i encara les veig fent-me adéu. Diria que somriuen. Estrenyo el paper molt fort contra el pit i els meus peus es mouen sols i m’estiren...