Calotxí (6)

Calotxís ,el programa s’acaba. Els minuts han passat volant, com sempre. Fins a la setmana que ve. Sastipen Tali!

Quan me n’adono sóc al Castell, en aquella punta d’estrella des d’on es pot veure l’amalgama de cases, blocs de pisos, carrers plens de furgonetes i pilons d’escombraries que és el barri. És una visió que sempre m’havia produït sentiments contradictoris que es debatien entre l’orgull de ser gitana i l’obligació de viure en aquell lloc tan fané, i sobretot, em consumia el pensament de no poder sortir-ne mai, per ser gitana, com si enlloc de ser una estima molt grossa fos una maledicció. Per sort, ara ja no tinc aquest problema. Puc mirar el barri des de fora i sentir-me romí de cap a peus.

M’assec a la muralla i desplego amb cura el paper.

Maria,

Fa ja més de tres anys que vas marxar. He comptat cada dia que ha passat, per mi ha sigut com una condemna, la pena més gran que mai he sentit.

L’ Emília m’explica coses de tu. Sé que has acabat els estudis i que treballes amb mainada petita i que fas un programa de ràdio i que el paio t’estima i et tracta com a una reina. Has aconseguit el que volies, filla meva. Estic molt orgullós de tu.

Li he demanat a la Sarai que escrigui aquesta carta, ja saps que jo, de lletra, poca.

Em trobo malament, xavorí. No li vull dir res a la dai perquè es posaria molt nerviosa. Des que tu vas marxar que no és la mateixa, sempre està trista, disgustada, i la vida que porta el teu germà Ramon no ens ajuda gaire.

Ara les coses han canviat. Al barri, les xavorrilles es casen amb paios i no passa res. Marxen i ben contentes de sortir d’aquí. Però vénen a veure la família, que és la cosa més gran que Déu ens ha donat. Jo vaig ser massa dur, ara ho veig. Vaig haver de triar entre tu i el meu honor i vaig fer el que m’havien ensenyat, sense pensar el mal que sentiria. Si pogués tornar enrere...

Ho sento, calotxí meu, ho sento.

Ni tan sols puc plorar. Torno a tenir els ulls secs. Toquen quarts de vuit a l’església de Sant Pere, la lleugera tramuntana acosta les campanades fins aquí. La tarda mor lentament tenyint el cel de malva. Em giro i em trobo el mar retallant l’horitzó. Tanco els ulls i veig el meu pare dret, darrere el taulell de la parada, cridant amb la seva veu de gitano que vol camelar: “va nenes, compreu, última moda, de Paris, guapes...” . Aixeca els ulls i la seva mirada dolça i somrient es troba amb la meva dins del cel retallat pel mar...