Ir a descargar
Ja sé que això que escric
pot ser titllat de demagògia.
Ja sé que em diran que barrejo naps i cols
(que és una bona combinació, per cert),
però com pot ser que el nostre govern
tingui els PBRTS de deixar de pagar les residències?
Avis, àvies, persones amb problemes de demència,
de mobilitat, que estan sols o acompanyats,
que no esperen ja res, sinó morir,
que cobren una misèrrima pensió
(ves a saber quan els durarà)
Com pot ser que deixin de donar uns diners
que serveixen per pagar les persones
que renten, vesteixen, passegen,
fan cantar, porten d'excursió, dediquen
el seu esforç a cuidar aquells qui
en el seu moment ens van donar de menjar?
Com tenen els PBRTS de fer-ho
cobrant els sous que cobren?
Quin serà el següent pas? No tinc prou imaginació.
O millor, no m'ho vull ni imaginar.
Ja no som només pobres, estem descastats.
dimecres, 28 de setembre de 2011
dimarts, 27 de setembre de 2011
QUI SAP...
Qui sap si...
Demà, potser...
Ara no puc...
Deixem-ho per un altre moment...
Encara no estic preparada...
Pensa-ho bé...
I així, d'aquesta manera
et poden passar els dies
i si no despertes
et faràs vella
sense haver fet res.
Bé, sí, dormir.
(memòries de la Blancaneus)
dilluns, 19 de setembre de 2011
Tornem
Amb una freda urpada
el vent s'ha endut l'estiu.
La calor ja no serà tornada
de cap tertúlia en viu.
Quina pena!, diran uns.
Ja era hora!, diran dos.
És el que toca, diran tres.
Però a mi, no sé per què
em fa una certa mandra
posar-me mitjons...
dilluns, 8 d’agost de 2011
dissabte, 6 d’agost de 2011
dimecres, 27 de juliol de 2011
ESSÈNCIA
Ir a descargar
Camines de puntetes
per no despertar ningú.
Vas tan concentrada
que no te n'adones
que qui es desperta ets TU.
Camines de puntetes
per no despertar ningú.
Vas tan concentrada
que no te n'adones
que qui es desperta ets TU.
dijous, 19 de maig de 2011
LABERINT
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll
divendres, 22 d’abril de 2011
PARAULES
Bon Sant Jordi!
Per la llengua, la terra i la llibertat.
De paraules poques,
les justes per dibuixar
la fina línia continua
horitzo de dos blaus amants.
De paraules poques,
senzilles, curulles de pa.
Escletxes de llum que traspuen
l'essència tranquil·la dels cants.
dimarts, 19 d’abril de 2011
He vist
He vist la lluna
quasi plena
vermella
roent
sorgint de l'horitzó
cel i mar
sadollats
No hi ha més
No cal més
He vist
la Maria cridar
que té més de mil anys.
Ella fa temps que no veu
la lluna de foc
i viu
He vist
la lluna sorgir
de les entranyes del mar
i he volgut pensar
que tu també
l'estaves mirant
La Maria
tancada al geriatric
amb un codi secret
segur que no l'ha vist
i tampoc li explico
perquè no m'entendria
Llavors
per què tu
que vius al món
passes de llarg
sense mirar
sense sentir
sense veure?
dissabte, 9 d’abril de 2011
Variacions
La dona va entrar a la dutxa. En obrir l'aixeta es va trobar que l'aigua, enlloc de caure, pujava cap amunt com una serp. "Vaja, ja s'ha tornat a espatllar el centre de gravetat", va pensar. Resignada va sortir de la dutxa. Ho tornaria a provar més tard.
L'alcade, desesperat davant de tanta sequera, va convocar els veïns a l'hort de l'Emília. S'imaginà que si ploraven tots alhora encara podrien salvar la darrera tomatera que els quedava. No va caure en què les llàgrimes són salades. Pobra tomatera, va quedar ben rostida.
dimarts, 15 de març de 2011
ES QUAN PLOU...
És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata.
Hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ampla gira-sol.
És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata.
J.V. Foix
dijous, 10 de març de 2011
CRISI???
Sembla que qui treballa
no pot dir gaire res.
Té sort, no passa gana,
pot pagar la hipoteca,
el garatge, el lloguer,
el menjador dels fills,
la residència de l'àvia,
el descobert del banc,
la sanitat pública,
l'educació,
els cotxes, xofers,
sopars i viatges
dels consellers.
L'exèrcit, l'armada,
l'educació dels fills
de princep i d' infantes.
Quina sort tenim
de treballar!
I seguir pagant
i contribuint
a que mig món
passi gana
i que l'altre mig
no faci un pet
com el bou de'n Patufet.
dilluns, 7 de març de 2011
FELICITATS
ona
ona
ona
ona ona
ona
ona
ona ona
ona
ona
ona
ona
ona
ona
ona ona
ona
ona
ona
ona
ona
ona
ona ona
ona
ona
ona ona
ona
ona
ona
ona
ona
ona
ona ona
ona
ona
ona
dona
dona
divendres, 4 de març de 2011
COSES QUE PASSEN
Una gota penja
mig suspesa
el coll s'allarga
el cos s'engreixa
PLOF
cau
L'estornell ferit
PIU - piula
vola indefens
voltant un pi
PUM
cau
La senyora encaboriada
camina
de pressa
CLOC CLOC
passos ferms
XOF
rellisca
PATAM
cau
L'home calb
es grata la closca
dissimulada
sota la gorra
RAC RAC
cornisa
CROC
cau
El gos ensuma
una olor intensa
travessa
no pensa
( és un gos)
NYIIIIC
cop sec
cau
El gat pren el sol
GRRR
s'enfila
arrapat a l'escorça
no pot més
ZUM
cau
(de quatre potes)
El sol surt
el núvol, també
es barallen
RRGF!!!
volen l'exclusiva
FLIST FLAST PLOF
cau
(l'aigua emprenyada)
L'home crida
BLABLABLA
la dona, diu
blablabla
el núvol d'abans
tapa
l'enteniment
CROC
cau
diumenge, 23 de gener de 2011
VII Mirall
Mira i reconeix algú
que li és familiar.
Li parla. Li dóna conversa.
Força estona.
No se n'adona
que ésla seva imatge
reflectida al finestral.
I nosaltres? Ens veiem?
O seguim mirant-nos
sense veure'ns?
Ens sabríem trobar
dins del mirall?
divendres, 7 de gener de 2011
Calotxí (6)
Calotxís ,el programa s’acaba. Els minuts
han passat volant, com sempre. Fins a
la setmana que ve. Sastipen Tali!
Quan me n’adono sóc al Castell, en aquella
punta d’estrella des d’on es pot veure l’amalgama de cases,
blocs de pisos, carrers plens de furgonetes i pilons d’escombraries
que és el barri. És una visió que sempre m’havia produït
sentiments contradictoris que es debatien entre l’orgull de ser
gitana i l’obligació de viure en aquell lloc tan fané, i
sobretot, em consumia el pensament de no poder sortir-ne mai, per ser
gitana, com si enlloc de ser una estima molt grossa fos una
maledicció. Per sort, ara ja no tinc aquest problema. Puc mirar el
barri des de fora i sentir-me romí de cap a peus.
M’assec a la muralla i desplego amb cura el
paper.
Maria,
Fa ja més de tres anys que vas marxar. He
comptat cada dia que ha passat, per mi ha sigut com una condemna, la
pena més gran que mai he sentit.
L’ Emília m’explica coses de tu. Sé
que has acabat els estudis i que treballes amb mainada petita i que
fas un programa de ràdio i que el paio t’estima i et tracta com a
una reina. Has aconseguit el que volies, filla meva. Estic molt
orgullós de tu.
Li he demanat a la Sarai que escrigui
aquesta carta, ja saps que jo, de lletra, poca.
Em
trobo malament, xavorí. No li vull dir res a la dai perquè es
posaria molt nerviosa. Des que tu vas marxar que no és la mateixa,
sempre està trista, disgustada, i la vida que porta el teu germà
Ramon no ens ajuda gaire.
Ara les coses han canviat. Al barri, les
xavorrilles es casen amb paios i no passa res. Marxen i ben contentes
de sortir d’aquí. Però vénen a veure la família, que és la
cosa més gran que Déu ens ha donat. Jo vaig ser massa dur, ara ho
veig. Vaig haver de triar entre tu i el meu honor i vaig fer el que
m’havien ensenyat, sense pensar el mal que sentiria. Si pogués
tornar enrere...
Ho sento, calotxí meu, ho
sento.
Ni tan sols puc plorar. Torno a tenir els ulls
secs. Toquen quarts de vuit a l’església de Sant Pere, la lleugera
tramuntana acosta les campanades fins aquí. La tarda mor
lentament tenyint el cel de malva. Em giro i em
trobo el mar retallant l’horitzó. Tanco els ulls i veig el meu
pare dret, darrere el taulell de la parada, cridant amb la seva veu
de gitano que vol camelar: “va nenes,
compreu, última moda, de Paris, guapes...” . Aixeca els ulls i la
seva mirada dolça i somrient es troba amb la meva dins del cel
retallat pel mar...
dijous, 6 de gener de 2011
Calotxí caló (5)
Aquesta hora, com sempre, tenim aquí a la
iaia Hermínia, la nostra xef particular.
- Hola iaia, com està?
- Contenta, Maria. Una setmana més i encara estic viva, què més vull?
- Viva i guapíssima. Quina recepta ens porta, iaia?
- El potatge de fonolls.
- Quan vulgui, iaia, jo apunto.
- Primer, tens que posar les mongetes en remull la nit abans. Tota una nit, fins l’endemà. Després, les coles i les poses en una cassola amb aigua, xoriço i el fonoll ben net i deixes que bulli a foc lent un parell d’horetes.
- I ja està?
- No. Espera. Mentre bull, tens que fer un sofregit amb pebrot verd i vermell, all i tomàquet i afegir-lo a la cassola. Quan vegis que les mongetes ja casi són fetes, tens que tirar-hi un grapat d’arròs i tapar ben tapada la cassola, perquè es faci bé.
- Però bueno, iaia, que bo que ha d’estar això!
- No n’has menjat mai, nena?
- Sí, però fa molt de temps. Ja ni me’n recordo!
- Jo te’n faig un dia.
- Gràcies iaia, pues jo li poso la cançó que vulgui. Què li agradaria escoltar?
- Ai, saps quina m’agrada molt? Aquella del corason partio, mira que és guapo, guapo el paio...
- Iaia Hermínia, està tremenda!
- Ai nena, sóc vella, però m’hi veig molt bé!
- Gràcies per venir iaia, fins la setmana que ve.
Ens abracem amb tota la força de l’enyorança.
Tanco els ulls i intento desprendre’m d’aquesta imatge que
estic veient: la d’una Sarai totalment
descuidada, deixada... Caminem agafades de la mà fins a la
plaça i ens asseiem al banc. Una barreja
d’emoció i de ràbia se m’ha instal·lat
al coll. Amb prou feines aconsegueixo treure un fil de veu.
- Sarai...
- Tan mala pinta faig?
- ...
- A mi no m’enganyes, Maria.
- La tia m’ha dit ...
- ...que en Ramon m’ha deixat, sí.
- Però...
- Sis mesos, estic de sis mesos.
- ...
- ...
- ...
- T’escolto cada setmana, per la ràdio
- Has de venir un dia, Sarai.
- Ho has aconseguit, tens el teu programa.
- He pagat un preu molt alt.
- Mira’m bé, Maria, quin preu he pagat jo per no tenir res?
- Què ha passat, cosina?
- Em vaig casar amb el teu germà i al cap de poc em vaig quedar embarassada. Abans del tercer mes el vaig perdre i en Ramon em va avorrir. Deia que no servia, que estava podrida.
- ...
- Cada dia arribava més tard a casa i més col·locat, fins que un dia no vaig aguantar més i no el vaig deixar entrar. De tant en tant, arribava plorant, demanant-me perdó i el deixava passar, per llàstima, però a l’endemà tornava amb els seus lios. Quan va saber que estava embarassada va anar dient pel barri que el fill no era seu...
- Quin fulero!
- Em va fer fora de casa, vaig haver de tornar al queli dels meus pares.
- Sarai, no sé què dir-te.
- No diguis res.
- ...
- ...
- ...
- Maria, jo volia fer la meva roba, te’n recordes? Moda Romí, en lletres ben grosses.
- Sí.
- ...
- Sarai...
- Què?
- Estic embarassada.
Ens quedem en aquell banc
no sé quanta estona, agafades de la mà, callades, cadascuna
absorta en la seva pena.
- Mira, Maria, la tia.
La tia Emília ve cap a nosaltres amb
pas lleuger. No s’ha tret el davantal ni
canviat les sabatilles. Sembla enfadada i molt trista alhora. Duu la
jaqueta i la bossa que m’he deixat a casa.
- Té, Maria. El teu germà farà venir boja la teva mare. És millor que no tornis a casa. Jo la cuidaré, no et preocupis... Ho arreglarem, t’ho juro. Vés, Maria, vés-te’n a casa teva, amb el teu home.
L’abraço amb una pena tan gran al pit que
gairebé no em deixa respirar. Després, em giro cap a la Sarai i
també l’estrenyo entre els meus braços. Travesso la plaça sense
mirar mentre em poso la jaqueta i em penjo la bossa.
Noto que hi ha alguna cosa a la butxaca. És un
tros de paper masegat, reconstruït pacientment amb cel·lo.
L’obro.
Maria,
Fa ja més de tres anys que
vas marxar...
M’aturo de cop. La lletra és de la Sarai,
però no són seves les paraules. Em giro i encara les veig fent-me
adéu. Diria que somriuen. Estrenyo el paper molt fort contra
el pit i els meus peus es mouen sols i m’estiren...
Calotxí caló (4)
Passejo pels carrers amb la vista baixa, mirant
a terra. M’he deixat el mocador a casa i em sento incòmoda i
observada, per això no faig cas d’aquella dona que em mira
insistentment des de l’altra punta del carrer.
- xsst, Maria!
- Sarai?
- Ja no em coneixes, cosina?
Agafades de les mans ens mirem intensament. Ja
no som nenes. Hem crescut i a mi el cor em parla com si fos ahir...
*****
Quina juerga. Tothom jalant, bevent i ballant.
Havien vingut gitanos de Perpinyà, de Girona i fins i tot de
Barcelona. I això que només la demanava, ja m’imaginava la
boda... Ja es podien espavilar a trobar un bon local per poder
enquibir tanta gent.
La Sarai havia fet dos vestits iguals: un de
blanc per a ella i un de groc per a mi. Amb un cos de seda ple de
pedreria i lluentons i una faldilla baixa, encaixada al maluc i
cenyida fins a mitja cuixa, que acabava amb uns volants fins al tou
de la cama que es movien suggestius a cada pas i s’enlairaven
lleugers amb l’un dos rumbero. Ensenyàvem el melic i ens havíem
posat, provocadores, un pírcing de mentida.
La mare estava guapíssima, amb els cabells
negres deixats anar i un vestit vermell cenyídissim fins als
genolls, que li ressaltava la pell bruna i brillant. El pare vestia
una camisa vermella, per anar de conjunt amb la mare, i una corbata
blanca de seda, com en Ramon. Feien goig.
En Ramon, també de blanc, ballava amb tothom.
Feia temps que no el veia tant content i me n’alegrava, de debò.
Darrerament sempre estava nerviós, malhumorat. En Javi em deia que
l’havia vist amb uns molt manguis, que
no li estranyaria gens que s’hagués ficat en drogues. No m’ho
volia creure, però la veritat és que estava molt estrany.
Les gitanes velles seien tranquil·les en un
costat del carrer. S’ho miraven tot somrient i de tant en tant
renyaven algun xavarró que passava per allà corrent esvalotat i que
gairebé les feia caure de la cadira.
El pare em mirava de reüll. Ja sabia per què.
No li agradava el color groc, deia que portava mal fario. L’havia
triat expressament, per empipar-lo. Feia setmanes d’aquella
conversa que no havia anat com m’esperava.
********
- Tu et casaràs amb un gitano.
- No. Jo m’estimo el Javi.
- Et casaràs amb un gitano i no hi ha res més a parlar.
- Però per què, papa?
- Si ens comencem a barrejar s’acabaran els gitanos.
- Jo no deixaré de ser gitana perquè em casi amb un paio.
- Però els teus fills seran entreverats, s’haurà acabat la sang.
- Dada, ells seran tan gitanos com tu i com jo. Els ensenyaré els nostres costums, les nostres tradicions...
- No i no. Et casaràs amb un gitano de llei. I no em facis més de rabiar.
********
Vaig veure el Javi traient el nas per la
cantonada. El meu papa també el va veure, però va dissimular. No
volia escàndols aquell dia, era la festa d’en
Ramon. M’hi vaig acostar intentant
no cridar l’atenció i en Javi va treure
la mà i em va estirar cap a ell. Rient
ens en vam anar fins a un racó
amagat, no em volia allunyar gaire, tampoc jo
volia problemes aquell dia.
“Estàs que treus la respiració”, deia en
Javi, “m’hauràs de fer el boca a boca...”, i feliç em
deixava camelar entre els seus braços. Llavors, el vaig veure.
Baixava pel carrer al costat del Pirat, que anava comptant bitllets,
mentre que en Ramon es guardava alguna cosa a
la butxaca. Els nostres ulls es van
trobar. Encès de ràbia es va acostar cap a nosaltres i li va
endinyar un cop de puny a en Javi que el va fer rodolar per
terra i a mi, em va estirar de mala
manera pel braç i gairebé arrossegant-me entremig de la gentada em
va fer caure davant del meu papa.
- Mira la teva xavorí! Pelant la pava amb el paio, un dia com avui! No et té cap respecte, l’hauries de fer fora, dada!
Aquell silenci que es va estendre com una boira
emplomada el duc a la memòria. Tothom va callar. La mare plorava
sense fer soroll agafada a la tia. La Sarai mirava espantada en
Ramon. I el pare..., el pare em mirava amb els ulls humits de pena. I
jo el mirava a ell incapaç de dir ni una sola paraula. Em vaig
quedar muda.
dissabte, 1 de gener de 2011
Calotxi calí (3)
- -Què et fa tanta gràcia?
La mare havia tornat en aquell moment i em
mirava enfadada. Gairebé no la reconeixia. S’havia encongit i
semblava deu anys més gran. Li tremolaven les mans i jo sabia que
era per l’esforç de no abraçar-me, per l’esforç de mantenir
aquella acritud que no feia gens per ella. Sabia que m’havia trobat
a faltar. N’estava convençuda. Però per què tanta ràbia. No ho
podia entendre.
- Has
de marxar, no et pots quedar.
- Mama...
Li volia dir que el Javi era bona gent i que
ens estimàvem molt. Que treballava en un parvulari i que feia
un programa de ràdio i que estava embarassada i ...
- No
hauries d’haver vingut.
- I
per què, mama? He vingut a enterrar el meu papa.
- El
teu papa? El vas deixar tirat, com un gos. Et vas estimar més
anar-te’n amb el gatxó!
- L’estimo.
No ho vau voler entendre!
- Ens
vas deixar, te’n vas anar!
- No,
dai. Em vau fer fora.
- Tenia
una pena tan gran...
- ...
- ...
- No
em perdonaràs, ni ara que t’has quedat sola?
- ...
- Era
en Ramon, no, el que trucava a la porta?
- I
per què no ha entrat?
- No
et vol veure.
- Però
per què? Per què tanta complicació?
- Tu
ho has volgut així.
- No.
- El
teu papa s’ha mort de pena i tu tens la culpa!
- Això
és el que penses?
- ...
- El
dada s’ha mort d’una embòlia i jo no hi tinc res a
veure.
M’aixeco i surto fora, al carrer. Necessito
respirar.
********
Demà és vuit d’abril, un dia molt
especial perquè és el nostre dia, el Dia Internacional del Poble
Gitano. L’oncle Joan està aquí per explicar-nos
millor què celebrem.
- Hola,
oncle Joan, benvingut a Calotxí.
- Gràcies,
Maria.
- I
demà, què celebrem?
- Un
vuit d’abril de 1971. Aquest dia, gitanos de molts països
diferents es van trobar a Londres i van decidir, entre
altres coses, que la bandera blava i
verda, amb la roda de carro vermella enmig fos la bandera oficial
del poble gitano. També van decidir recuperar el Romanó, la
llengua dels gitanos, perquè així ens poguéssim entendre tots,
fóssim on fóssim, perquè el poble gitano està
repartit per tot el món, no té
fronteres.
- I
que farem des de l’associació per celebrar aquest dia ?
- Volem
intentar per primer cop fer el mateix que fan altres gitanos al món:
anar a la vora del riu i llençar pètals de flors en record
dels nostres avantpassats que van patir moltes injustícies.
Després, torrarem carn i dinarem plegats.
- I
una mica de sarao, oncle?
- També.
Això va incorporat al xassís...
- Gràcies
oncle Joan per explicar-nos tota aquesta part d’història que
molts no sabíem.
- Gràcies
a tu, Maria, per aquest programa tan bambaní!
Ja ho sabeu ,roms i romís, un record per
al nostre passat i un dinar pel
nostre present, tots junts, demà, vuit d’abril, Dia del Poble
Gitano.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)