VII Mirall

Mira i reconeix algú
que li és familiar.
Li parla. Li dóna conversa.
Força estona.
No se n'adona
que ésla seva imatge
reflectida al finestral.

I nosaltres? Ens veiem?
O seguim mirant-nos
sense veure'ns?
Ens sabríem trobar
dins del mirall?

Calotxí (6)

Calotxís ,el programa s’acaba. Els minuts han passat volant, com sempre. Fins a la setmana que ve. Sastipen Tali!

Quan me n’adono sóc al Castell, en aquella punta d’estrella des d’on es pot veure l’amalgama de cases, blocs de pisos, carrers plens de furgonetes i pilons d’escombraries que és el barri. És una visió que sempre m’havia produït sentiments contradictoris que es debatien entre l’orgull de ser gitana i l’obligació de viure en aquell lloc tan fané, i sobretot, em consumia el pensament de no poder sortir-ne mai, per ser gitana, com si enlloc de ser una estima molt grossa fos una maledicció. Per sort, ara ja no tinc aquest problema. Puc mirar el barri des de fora i sentir-me romí de cap a peus.

M’assec a la muralla i desplego amb cura el paper.

Maria,

Fa ja més de tres anys que vas marxar. He comptat cada dia que ha passat, per mi ha sigut com una condemna, la pena més gran que mai he sentit.

L’ Emília m’explica coses de tu. Sé que has acabat els estudis i que treballes amb mainada petita i que fas un programa de ràdio i que el paio t’estima i et tracta com a una reina. Has aconseguit el que volies, filla meva. Estic molt orgullós de tu.

Li he demanat a la Sarai que escrigui aquesta carta, ja saps que jo, de lletra, poca.

Em trobo malament, xavorí. No li vull dir res a la dai perquè es posaria molt nerviosa. Des que tu vas marxar que no és la mateixa, sempre està trista, disgustada, i la vida que porta el teu germà Ramon no ens ajuda gaire.

Ara les coses han canviat. Al barri, les xavorrilles es casen amb paios i no passa res. Marxen i ben contentes de sortir d’aquí. Però vénen a veure la família, que és la cosa més gran que Déu ens ha donat. Jo vaig ser massa dur, ara ho veig. Vaig haver de triar entre tu i el meu honor i vaig fer el que m’havien ensenyat, sense pensar el mal que sentiria. Si pogués tornar enrere...

Ho sento, calotxí meu, ho sento.

Ni tan sols puc plorar. Torno a tenir els ulls secs. Toquen quarts de vuit a l’església de Sant Pere, la lleugera tramuntana acosta les campanades fins aquí. La tarda mor lentament tenyint el cel de malva. Em giro i em trobo el mar retallant l’horitzó. Tanco els ulls i veig el meu pare dret, darrere el taulell de la parada, cridant amb la seva veu de gitano que vol camelar: “va nenes, compreu, última moda, de Paris, guapes...” . Aixeca els ulls i la seva mirada dolça i somrient es troba amb la meva dins del cel retallat pel mar...

Calotxí caló (5)

Aquesta hora, com sempre, tenim aquí a la iaia Hermínia, la nostra xef particular.

• Hola iaia, com està?
• Contenta, Maria. Una setmana més i encara estic viva, què més vull?
• Viva i guapíssima. Quina recepta ens porta, iaia?
• El potatge de fonolls.
• Quan vulgui, iaia, jo apunto.
• Primer, tens que posar les mongetes en remull la nit abans. Tota una nit, fins l’endemà. Després, les coles i les poses en una cassola amb aigua, xoriço i el fonoll ben net i deixes que bulli a foc lent un parell d’horetes.
• I ja està?
• No. Espera. Mentre bull, tens que fer un sofregit amb pebrot verd i vermell, all i tomàquet i afegir-lo a la cassola. Quan vegis que les mongetes ja casi són fetes, tens que tirar-hi un grapat d’arròs i tapar ben tapada la cassola, perquè es faci bé.
• Però bueno, iaia, que bo que ha d’estar això!
• No n’has menjat mai, nena?
• Sí, però fa molt de temps. Ja ni me’n recordo!
• Jo te’n faig un dia.
• Gràcies iaia, pues jo li poso la cançó que vulgui. Què li agradaria escoltar?
• Ai, saps quina m’agrada molt? Aquella del corason partio, mira que és guapo, guapo el paio...
• Iaia Hermínia, està tremenda!
• Ai nena, sóc vella, però m’hi veig molt bé!
• Gràcies per venir iaia, fins la setmana que ve.

Ens abracem amb tota la força de l’enyorança. Tanco els ulls i intento desprendre’m d’aquesta imatge que estic veient: la d’una Sarai totalment descuidada, deixada... Caminem agafades de la mà fins a la plaça i ens asseiem al banc. Una barreja d’emoció i de ràbia se m’ha instal·lat al coll. Amb prou feines aconsegueixo treure un fil de veu.

• Sarai...
• Tan mala pinta faig?
• ...
• A mi no m’enganyes, Maria.
• La tia m’ha dit ...

• ...que en Ramon m’ha deixat, sí.
• Però...
• Sis mesos, estic de sis mesos.
• ...
• ...
• ...
• T’escolto cada setmana, per la ràdio
• Has de venir un dia, Sarai.
• Ho has aconseguit, tens el teu programa.
• He pagat un preu molt alt.
• Mira’m bé, Maria, quin preu he pagat jo per no tenir res?
• Què ha passat, cosina?
• Em vaig casar amb el teu germà i al cap de poc em vaig quedar embarassada. Abans del tercer mes el vaig perdre i en Ramon em va avorrir. Deia que no servia, que estava podrida.
• ...
• Cada dia arribava més tard a casa i més col·locat, fins que un dia no vaig aguantar més i no el vaig deixar entrar. De tant en tant, arribava plorant, demanant-me perdó i el deixava passar, per llàstima, però a l’endemà tornava amb els seus lios. Quan va saber que estava embarassada va anar dient pel barri que el fill no era seu...
• Quin fulero!
• Em va fer fora de casa, vaig haver de tornar al queli dels meus pares.
• Sarai, no sé què dir-te.
• No diguis res.
• ...
• ...
• ...
• Maria, jo volia fer la meva roba, te’n recordes? Moda Romí, en lletres ben grosses.
• Sí.
• ...
• Sarai...
• Què?
• Estic embarassada.

Ens quedem en aquell banc no sé quanta estona, agafades de la mà, callades, cadascuna absorta en la seva pena.

• Mira, Maria, la tia.

La tia Emília ve cap a nosaltres amb pas lleuger. No s’ha tret el davantal ni canviat les sabatilles. Sembla enfadada i molt trista alhora. Duu la jaqueta i la bossa que m’he deixat a casa.

• Té, Maria. El teu germà farà venir boja la teva mare. És millor que no tornis a casa. Jo la cuidaré, no et preocupis... Ho arreglarem, t’ho juro. Vés, Maria, vés-te’n a casa teva, amb el teu home.

L’abraço amb una pena tan gran al pit que gairebé no em deixa respirar. Després, em giro cap a la Sarai i també l’estrenyo entre els meus braços. Travesso la plaça sense mirar mentre em poso la jaqueta i em penjo la bossa.

Noto que hi ha alguna cosa a la butxaca. És un tros de paper masegat, reconstruït pacientment amb cel·lo. L’obro.

Maria,

Fa ja més de tres anys que vas marxar...

M’aturo de cop. La lletra és de la Sarai, però no són seves les paraules. Em giro i encara les veig fent-me adéu. Diria que somriuen. Estrenyo el paper molt fort contra el pit i els meus peus es mouen sols i m’estiren...

Calotxí caló (4)

Passejo pels carrers amb la vista baixa, mirant a terra. M’he deixat el mocador a casa i em sento incòmoda i observada, per això no faig cas d’aquella dona que em mira insistentment des de l’altra punta del carrer.

• xsst, Maria!

• Sarai?

• Ja no em coneixes, cosina?

Agafades de les mans ens mirem intensament. Ja no som nenes. Hem crescut i a mi el cor em parla com si fos ahir...

*****

Quina juerga. Tothom jalant, bevent i ballant. Havien vingut gitanos de Perpinyà, de Girona i fins i tot de Barcelona. I això que només la demanava, ja m’imaginava la boda... Ja es podien espavilar a trobar un bon local per poder enquibir tanta gent.

La Sarai havia fet dos vestits iguals: un de blanc per a ella i un de groc per a mi. Amb un cos de seda ple de pedreria i lluentons i una faldilla baixa, encaixada al maluc i cenyida fins a mitja cuixa, que acabava amb uns volants fins al tou de la cama que es movien suggestius a cada pas i s’enlairaven lleugers amb l’un dos rumbero. Ensenyàvem el melic i ens havíem posat, provocadores, un pírcing de mentida.

La mare estava guapíssima, amb els cabells negres deixats anar i un vestit vermell cenyídissim fins als genolls, que li ressaltava la pell bruna i brillant. El pare vestia una camisa vermella, per anar de conjunt amb la mare, i una corbata blanca de seda, com en Ramon. Feien goig.

En Ramon, també de blanc, ballava amb tothom. Feia temps que no el veia tant content i me n’alegrava, de debò. Darrerament sempre estava nerviós, malhumorat. En Javi em deia que l’havia vist amb uns molt manguis, que no li estranyaria gens que s’hagués ficat en drogues. No m’ho volia creure, però la veritat és que estava molt estrany.

Les gitanes velles seien tranquil·les en un costat del carrer. S’ho miraven tot somrient i de tant en tant renyaven algun xavarró que passava per allà corrent esvalotat i que gairebé les feia caure de la cadira.

El pare em mirava de reüll. Ja sabia per què. No li agradava el color groc, deia que portava mal fario. L’havia triat expressament, per empipar-lo. Feia setmanes d’aquella conversa que no havia anat com m’esperava.

********

• Tu et casaràs amb un gitano.
• No. Jo m’estimo el Javi.
• Et casaràs amb un gitano i no hi ha res més a parlar.
• Però per què, papa?
• Si ens comencem a barrejar s’acabaran els gitanos.
• Jo no deixaré de ser gitana perquè em casi amb un paio.
• Però els teus fills seran entreverats, s’haurà acabat la sang.
• Dada, ells seran tan gitanos com tu i com jo. Els ensenyaré els nostres costums, les nostres tradicions...
• No i no. Et casaràs amb un gitano de llei. I no em facis més de rabiar.

********

Vaig veure el Javi traient el nas per la cantonada. El meu papa també el va veure, però va dissimular. No volia escàndols aquell dia, era la festa d’en Ramon. M’hi vaig acostar intentant no cridar l’atenció i en Javi va treure la mà i em va estirar cap a ell. Rient ens en vam anar fins a un racó amagat, no em volia allunyar gaire, tampoc jo volia problemes aquell dia.

“Estàs que treus la respiració”, deia en Javi, “m’hauràs de fer el boca a boca...”, i feliç em deixava camelar entre els seus braços. Llavors, el vaig veure.

Baixava pel carrer al costat del Pirat, que anava comptant bitllets, mentre que en Ramon es guardava alguna cosa a la butxaca. Els nostres ulls es van trobar. Encès de ràbia es va acostar cap a nosaltres i li va endinyar un cop de puny a en Javi que el va fer rodolar per terra i a mi, em va estirar de mala manera pel braç i gairebé arrossegant-me entremig de la gentada em va fer caure davant del meu papa.

• Mira la teva xavorí! Pelant la pava amb el paio, un dia com avui! No et té cap respecte, l’hauries de fer fora, dada!

Aquell silenci que es va estendre com una boira emplomada el duc a la memòria. Tothom va callar. La mare plorava sense fer soroll agafada a la tia. La Sarai mirava espantada en Ramon. I el pare..., el pare em mirava amb els ulls humits de pena. I jo el mirava a ell incapaç de dir ni una sola paraula. Em vaig quedar muda.

Calotxi calí (3)

• 
  
  -Què et fa tanta gràcia?

La mare havia tornat en aquell moment i em mirava enfadada. Gairebé no la reconeixia. S’havia encongit i semblava deu anys més gran. Li tremolaven les mans i jo sabia que era per l’esforç de no abraçar-me, per l’esforç de mantenir aquella acritud que no feia gens per ella. Sabia que m’havia trobat a faltar. N’estava convençuda. Però per què tanta ràbia. No ho podia entendre. 

- Has de marxar, no et pots quedar. 

- Mama...

 

Li volia dir que el Javi era bona gent i que ens estimàvem molt. Que treballava en un parvulari i que feia un programa de ràdio i que estava embarassada i ... 

- No hauries d’haver vingut. 

- I per què, mama? He vingut a enterrar el meu papa. 

-  El teu papa? El vas deixar tirat, com un gos. Et vas estimar més anar-te’n amb el gatxó! 

- L’estimo. No ho vau voler entendre! 

- Ens vas deixar, te’n vas anar! 

- No, dai. Em vau fer fora. 

- Tenia una pena tan gran... 

- ... 

- ... 

- No em perdonaràs, ni ara que t’has quedat sola?

- ... 

- Era en Ramon, no, el que trucava a la porta?

-  I per què no ha entrat?

- No et vol veure. 

- Però per què? Per què tanta complicació? 

- Tu ho has volgut així. 

- No.

- El teu papa s’ha mort de pena i tu tens la culpa!

-  Això és el que penses?

- ... 

- El dada s’ha mort d’una embòlia i jo no hi tinc res a veure.

M’aixeco i surto fora, al carrer. Necessito respirar.

********

Demà és vuit d’abril, un dia molt especial perquè és el nostre dia, el Dia Internacional del Poble Gitano. L’oncle Joan està aquí per explicar-nos millor què celebrem. 

- Hola, oncle Joan, benvingut a Calotxí. 

- Gràcies, Maria. 

- I demà, què celebrem? 

- Un vuit d’abril de 1971. Aquest dia, gitanos de molts països diferents es van trobar a Londres i van decidir, entre altres coses, que la bandera blava i verda, amb la roda de carro vermella enmig fos la bandera oficial del poble gitano. També van decidir recuperar el Romanó, la llengua dels gitanos, perquè així ens poguéssim entendre tots, fóssim on fóssim, perquè el poble gitano està repartit per tot el món, no té fronteres. 

- I que farem des de l’associació per celebrar aquest dia ? 

- Volem intentar per primer cop fer el mateix que fan altres gitanos al món: anar a la vora del riu i llençar pètals de flors en record dels nostres avantpassats que van patir moltes injustícies. Després, torrarem carn i dinarem plegats.

- I una mica de sarao, oncle? 

- També. Això va incorporat al xassís... 

- Gràcies oncle Joan per explicar-nos tota aquesta part d’història que molts no sabíem. 

- Gràcies a tu, Maria, per aquest programa tan bambaní!

Ja ho sabeu ,roms i romís, un record per al nostre passat i un dinar pel nostre present, tots junts, demà, vuit d’abril, Dia del Poble Gitano.