diumenge, 26 de desembre del 2010

Calotxí calí (1)



Sastipen Talí, calós, calís, paios i paies. Esteu a l’emissió setmanal de Calotxí calí, el programa de l’associació gitana, un bon potatge de notícies i entrevistes. Cuinat a foc lent i sobretot, amanit amb bona música. Estirant el carro pel prat verd sota el cel blau... Maria.


Ens asseiem a la taula de la cuina. Hi ha una mitja penombra que s’agraeix. Ha estat un matí llarg, tens i gris, malgrat el sol radiant de primavera que ha caigut a plom, sense pietat, tota l’estona que ha durat l’enterrament.
La tia Emília s’aixeca i comença a preparar cafè. La mare m’observa mentre em trec el mocador del cap. La foscor del dol li accentua encara més el rostre lívid i les dues bosses negres que li pengen dels ulls. S’estimava el meu papa. Sempre se l’havia estimat.
Li premo la mà amb tendresa, però ella l’aparta bruscament. Aquell gest se’m clava a l’ànima com una sageta i quan la ràbia és a punt d’esclatar-me per dins, la tia deixa la cafetera enmig de la taula amb un cop sec.
  
_ Voleu llet?

Durant força estona només s’escolten les culleretes remenant els gots de vidre.

*****
Va, espavila! Beu-te el cafè d’una vegada!
Ai, què passa, Ramon? Per què tanta pressa? 
_ He d’anar a la parada. Som dijous, que no ho saps?
Au vés i deixa’m tranquil·la!
_ ...
_ ...
_ No et fa latxe que et vegin amb el paio?
Quin paio?
El que t’espera cada dia.
_ Tu estàs xalat, tete.
Si el torno a veure camelant-te, el mato. T’ho juro.
Però que xamulles, Ramon? És un que va a l’insti. Viu aquí al costat i ens trobem pel camí.
_ ...
_ Què?
Truquen, que no ho sents?
Sí. És la Sarai! Em ve a buscar, com cada dia!
 
La Maria deixa el got a la pica mentre mira el seu germà que no para de moure’s per la cuina.
_  Tete, a tu et passa algo...

********

         Els cops a la porta em retornen. La mare surt a veure qui és. La tia Emília em mira amb un somriure dolç i em fa plorar. Els ulls em couen amb la sal de les llàgrimes. He hagut d’aguantar tot el dia el menyspreu dels gitanos, dels meus! M’han ignorat. Ningú s’ha acostat a dir-me res. Encara em ressonen a les oïdes els dissimulats cops de porta d’aquell matí, quan he arribat, a mida que anava passant pels carrers del barri.
_Gràcies, tia, per avisar-me. 
_ No sé si he fet bé, però jo ja sóc vella i hi ha coses que no m’agraden. 
_ Jo l’estimava, el meu papa. 
_ Ja ho sé, xavorrilla. 
_ I per què sembla que jo tingui la culpa d’alguna cosa? 
_ Te’n vas anar amb un paio... 
_ Tia! 
_ Els gitanos van canviant, a poc a poc, però el teu papa era un gitano dels antics, ranci si vols. 
_ I jo, tia, que no era la seva filla? Que no vol dir res per un gitano això? 
_ Molt. Però la tradició és la tradició. 
_ I la sang, tia? La sang és la sang! 
_ ... 
_ ... 
_... 
_ I la Sarai? 
_ No vindrà. 
_ Per què? 
_ En Ramon l’ha deixada. 

La tia Emília s’aixeca i lentament comença a recollir la taula.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ho llegiré, HO JURO!!!!!!!!

Cloë ha dit...

A veure si és veritat...