Demagògia descastada

Ir a descargar



Ja sé que això que escric 
pot ser titllat de demagògia.
Ja sé  que em diran que barrejo naps i cols
(que és una bona combinació, per cert),
però com pot ser que el nostre govern
tingui els PBRTS de deixar de pagar les residències?

Avis, àvies, persones amb problemes de demència,
de mobilitat, que estan sols o acompanyats,
que no esperen ja res, sinó morir,
que cobren una misèrrima pensió
(ves a saber quan els durarà)


Com pot ser que deixin de donar uns diners
que serveixen per pagar les persones
que renten, vesteixen, passegen,
fan cantar, porten d'excursió, dediquen
el seu esforç a cuidar aquells qui
en el seu moment ens van donar de menjar?


Com tenen els PBRTS de fer-ho 
cobrant els sous que cobren?
Quin serà el següent pas? No tinc prou imaginació.
O millor, no m'ho vull ni imaginar.
Ja no som només pobres, estem descastats.

QUI SAP...

Qui sap si...
Demà, potser...
Ara no puc...
Deixem-ho per un altre moment...
Encara no estic preparada...
Pensa-ho bé...


I així, d'aquesta manera
et poden passar els dies
i si no despertes
et faràs vella
sense haver fet res.
 Bé, sí, dormir.
 
(memòries de la Blancaneus)

Tornem

 


Amb una freda urpada
el vent s'ha endut l'estiu.
La calor ja no serà tornada
de cap tertúlia en viu.
Quina pena!, diran uns.
Ja era hora!, diran dos.
És el que toca, diran tres.
Però a mi, no sé per què
em fa una certa mandra
posar-me mitjons...

No sé per què és

que no em permeto viure

tranquil.la i serena.

Sempre vull el que no tinc

la lluna, per exemple.

O potser un cranc de mar

Hi ha dies, que una estrella

I sempre penso

què faré si un día

em desperto a mitja nit

tancada dins d'una esfera

(que no lluna riallera)

i 1...

Dins d'un blau turquesa
Molt s'enfilen les escales
Tornaré? Aviat?