dimecres, 29 de desembre del 2010

Calotxí calí (2)

Avui ens ve a veure al programa la Sole, una gitana universitària.

- Hola, Sole, benvinguda al programa. 
- Hola, Maria. 
- Què estàs estudiant, Sole? 
- L’últim curs de Magisteri. Aquest any, si tot va bé, acabo. 
- Això és molt per a una gitana, no? 
- Ho deu ser perquè fa temps, des de l’institut, que no me‘n trobo cap! 
- I quina és la teva experiència?
- Hi ha hagut moments difícils, no et vull enganyar, són molts anys darrere els llibres, però a mi m’agrada estudiar i els meus pares sempre m’han animat i jo els ajudo al mercadillo sempre que puc. 
- T’has sentit alguna vegada discriminada?
Mai. Entre els meus companys, jo he sigut una estudiant més, com els altres. Sempre hi ha gent amb mala bava, però els és igual un gitano que un coix, el cas es despreciar. No s’ha de fer cas.  
- Estàs casada, Sole? 
- Encara no. Primer vull acabar la carrera.
- I a casa teva, què diuen? 
- Que quan tingui xinorris seran ja molt vells...
- Gràcies, Sole, per venir al programa. T’agradaria dir alguna cosa més? 
- Jo diria a les nenes més joves que estudiïn, que és molt important tenir un ofici i fer el que realment t’agrada i que això no està renyit ni amb ser gitana ni amb ser dona ni amb ser mare. 
- Gràcies. Aquí queden les teves paraules i la teva experiència.



*****

La Sarai i jo ens passàvem el dia juntes, com bones cosines. El que més ens agradava era anar a la pineda a escoltar música mentre assajàvem coreografies i parlàvem de les nostres coses. 
- Jo vull fer la meva pròpia roba. T’imagines? Moda Romí, en lletres ben grosses. 
- A mi m’agradaria fer un programa de ràdio. 
- Com mola! 
- I tu em vestiràs. 
- I tu parlaràs de mi per la ràdio. 
- Diré: I avui, amb tots nosaltres, Sarai, que acaba de presentar la seva col·lecció Romí a les passarel·les de París...” 
- Quina làbia, cosina! 
- Sarai... 
- Què? 
- A tu t’agrada en Ramon? 
- Ai, no ho sé. Per què? 
- Et vol demanar. 
- Com ho saps? 
- L’he escoltat quan li deia al meu papa. 
- ... 
- ... 
- I a tu, t’agrada el gatxó, no? 
- Sí. 
- Cosina, tindràs problemes. 
- Per què? Hi ha gitanes que es casen amb paios. 
- El teu pare no et deixarà.
- ... 

diumenge, 26 de desembre del 2010

Calotxí calí (1)



Sastipen Talí, calós, calís, paios i paies. Esteu a l’emissió setmanal de Calotxí calí, el programa de l’associació gitana, un bon potatge de notícies i entrevistes. Cuinat a foc lent i sobretot, amanit amb bona música. Estirant el carro pel prat verd sota el cel blau... Maria.


Ens asseiem a la taula de la cuina. Hi ha una mitja penombra que s’agraeix. Ha estat un matí llarg, tens i gris, malgrat el sol radiant de primavera que ha caigut a plom, sense pietat, tota l’estona que ha durat l’enterrament.
La tia Emília s’aixeca i comença a preparar cafè. La mare m’observa mentre em trec el mocador del cap. La foscor del dol li accentua encara més el rostre lívid i les dues bosses negres que li pengen dels ulls. S’estimava el meu papa. Sempre se l’havia estimat.
Li premo la mà amb tendresa, però ella l’aparta bruscament. Aquell gest se’m clava a l’ànima com una sageta i quan la ràbia és a punt d’esclatar-me per dins, la tia deixa la cafetera enmig de la taula amb un cop sec.
  
_ Voleu llet?

Durant força estona només s’escolten les culleretes remenant els gots de vidre.

*****
Va, espavila! Beu-te el cafè d’una vegada!
Ai, què passa, Ramon? Per què tanta pressa? 
_ He d’anar a la parada. Som dijous, que no ho saps?
Au vés i deixa’m tranquil·la!
_ ...
_ ...
_ No et fa latxe que et vegin amb el paio?
Quin paio?
El que t’espera cada dia.
_ Tu estàs xalat, tete.
Si el torno a veure camelant-te, el mato. T’ho juro.
Però que xamulles, Ramon? És un que va a l’insti. Viu aquí al costat i ens trobem pel camí.
_ ...
_ Què?
Truquen, que no ho sents?
Sí. És la Sarai! Em ve a buscar, com cada dia!
 
La Maria deixa el got a la pica mentre mira el seu germà que no para de moure’s per la cuina.
_  Tete, a tu et passa algo...

********

         Els cops a la porta em retornen. La mare surt a veure qui és. La tia Emília em mira amb un somriure dolç i em fa plorar. Els ulls em couen amb la sal de les llàgrimes. He hagut d’aguantar tot el dia el menyspreu dels gitanos, dels meus! M’han ignorat. Ningú s’ha acostat a dir-me res. Encara em ressonen a les oïdes els dissimulats cops de porta d’aquell matí, quan he arribat, a mida que anava passant pels carrers del barri.
_Gràcies, tia, per avisar-me. 
_ No sé si he fet bé, però jo ja sóc vella i hi ha coses que no m’agraden. 
_ Jo l’estimava, el meu papa. 
_ Ja ho sé, xavorrilla. 
_ I per què sembla que jo tingui la culpa d’alguna cosa? 
_ Te’n vas anar amb un paio... 
_ Tia! 
_ Els gitanos van canviant, a poc a poc, però el teu papa era un gitano dels antics, ranci si vols. 
_ I jo, tia, que no era la seva filla? Que no vol dir res per un gitano això? 
_ Molt. Però la tradició és la tradició. 
_ I la sang, tia? La sang és la sang! 
_ ... 
_ ... 
_... 
_ I la Sarai? 
_ No vindrà. 
_ Per què? 
_ En Ramon l’ha deixada. 

La tia Emília s’aixeca i lentament comença a recollir la taula.

dimecres, 22 de desembre del 2010

VI. Viratge



Alguna cosa cal fer
per anar entomant la vida.
Faig dos passos endavant,
capejo a l'arena fina.
OLE!, crida ella exultant.
EA!, respon ma follia.

La por s'espanta del crit.
Aïrada fa una embranzida
fermo el puny sobre l'estoc
i li clavo amb valentia.

Ole!, crida ella exultant.
Ea!, respon ma follia.










dissabte, 18 de desembre del 2010

V. Confusió



xiu
xiu xiu
xiu xiu xiu
xiu xiu xiu xiu
xiu xiu xiu xiu xiu
xiu xiu xiu xiu xiu xiu
xiu xiu xiu xiu xiu xiu xiu
xiu xiu xiu murmuris xiu xiu xiu 
xiu xiu xiu incomprensiblesxiu xiu xiu

bla
bla bla bla
 bla bla bla bla bla
bla bla bla paraules bla bla bla
bla bla bla bla bla sense bla bla bla 
bla bla bla bla sentit bla bla
bla bla bla bla bla
bla bla bla 
bla

xiu xiu xiu xiu bla xiu xiu xiu xiu
xiu xiu xiu bla bla bla xiu xiu xiu
xiu xiu bla bla bla bla bla xiu xiu
 xiu bla bla bla bla bla bla bla xiu 
bla bla blaCONFUSIÓ bla bla bla
 xiu bla bla bla bla bla bla bla xiu
xiu xiu bla bla bla bla bla xiu xiu
xiu xiu xiu bla bla bla xiu xiu xiu
xiu xiu xiu xiu bla xiu xiu xiu xiu
bla

dijous, 16 de desembre del 2010

IV. Mirades



MIRADA
vista AMATENT
contempla ADVERTEIX
(alguna cosa no va bé)
CONSIDERA què passa?
escodrinya vigila
no li treu l'ull del damunt
fulleja i esguarda
fa veure QUE BADA
guaita repassa
observa CLAVA LA VISTA
examina aguaita especula
fes-ho ATENTA
i sigues conscient




dimarts, 7 de desembre del 2010

III. Desconcert



És el moment d'hora baixa.
Blau, malva, turquesa i grafit.
La calma arriba amb el capvespre.
El temps es desfila atordit.

Però, diga'm -pregunta- com va?
Ara es fa de dia o de nit?
Però, diga'm -pregunta - com és?
Anem cap al vespre, li dic.

Hi ha núvols de pluja que suren.
La fosca els cobrirà aviat.
Segur que encara romanen
després, fins i tot, demà.

Però, diga'm - pregunta- com va?
Ara es fa de dia o de nit?
Però diga'm - pregunta - com és?
Anem cap al vespre, li dic.

Trànsit de llum a miratge.
Trànsit de vigília a son.
Confusa la ment circula.
Certa és l'ombra i el cos.

Però, diga'm - pregunta - com va?
Ara es fa de dia o de nit?
Però, diga'm - pregunta - com és?
Anem cap al vespre, li dic.