II. Estupor

Intentar descriure el que veig és massa difícil.
L'horror em paralitza i perdo les regnes
de tot allò que es considera cabal.
Un infermer m'alerta de l'espant:
"Ei, canvia la cara", em diu.
Me'l miro enfadada, rabiosa
com pot ser que no entengui el meu esglai?
Però els seus ulls si que entenen
sóc jo la que m'he deixat portar...


N'hi ha un que crida, ha oblidat parlar.
N'hi ha una altra que es llepa els artells
en un moviment continu, simètric, sense final.
Molts ulls em miren fixament sense veure'm.
Tots? No. N'hi ha dos que enfoquen a poc a poc,
fan l'esforç d'esguardar-me, d'esbrinar -me
fins que dels seus llavis neix el meu nom.
I un fet tan senzill, tan breu, tan simple
fa que s'aturi el temps i el món.