diumenge, 21 de novembre del 2010

I. L'Inici






Sis Set Set Vuit.
Quatre números.
Un codi.
No cal més.
El batent que s'obre
gairebé t'esclafa
i entres al món
on ja no s'és res.

II. Estupor




Intentar descriure el que veig és massa difícil.
L'horror em paralitza i perdo les regnes
de tot allò que es considera cabal.
Un infermer m'alerta de l'espant:
"Ei, canvia la cara", em diu.
Me'l miro enfadada, rabiosa
com pot ser que no entengui el meu esglai?
Però els seus ulls si que entenen
sóc jo la que m'he deixat portar...


N'hi ha un que crida, ha oblidat parlar.
N'hi ha una altra que es llepa els artells
en un moviment continu, simètric, sense final.
Molts ulls em miren fixament sense veure'm.
Tots? No. N'hi ha dos que enfoquen a poc a poc,
fan l'esforç d'esguardar-me, d'esbrinar -me
fins que dels seus llavis neix el meu nom.
I un fet tan senzill, tan breu, tan simple
fa que s'aturi el temps i el món.




diumenge, 14 de novembre del 2010

La funàmbula vol travessar la soga oscil·lant.
Vuit passos separen realitat de fantasia.
A sota, l'esvoranc del no-res.
S'aferra al pal llarg, pesant.Comença. 
Un, dos, tres... Ensopega.
No passa res. Continua. Quatre, cinc.
Sis. Vacil·la. La corda es destensa.
Fa un altre pas.
Set. La cama li penja suspesa a l'aire.
Retrocedeix.
Set. "No puc més", pensa.
Vuit. Es desequilibra i cau.

Desolada. Enyora una absència.
Desolada. Enyora l'enyor.
Desolada. Enyora. Què?
El seu propi cor.
És tan fràgil la ment.
És tan forta la por.
És tan absurda la covardia.
Aquest és l'Inici
d'un camí sense retorn.
Angost, trist, inquietant.
No cal dir gaire res.
Només agafar-li la mà.
Els seus ulls em somriuen,
els meus, no poden plorar.